La depressió: aquell virus que treu el pitjor de tu.

Si preguntéssim pel carrer com descriuria la depressió, com identificaria a una persona deprimida, molt segurament podríem recollir qualificatius del tipus: tristesa, pena, no tenir ganes de fer res, descuidar l’aspecte físic, plorar sovint, sentir que totes les coses poden amb tu, que no ets capaç de fer res i no vals per a res...

Molta gent deprimida es sent així realment. A vegades fins i tot es sembla estrambòtic que a una persona que aparentment ho té tot a la vida (feina, gent que l’estima, salut...) pugui estar trista. I de fet aquesta gent es sent inclús més culpable per això: no hi ha tristesa més gran que sentir-te abatut tot i, aparentment, tenir-ho tot.

La depressió, però, pot manifestar-se de moltes altres maneres; és com un virus que s’introdueix dins nostre, ens estudia i coneix a la perfecció, per acabar traient el pitjor de cada un de nosaltres. Com s’ho fa? Doncs fa ús d’una de les febleses que aquesta societat té: la por o la vergonya d’estar tristos.

Moltes persones pensen que estar trist no és quelcom que els demés puguin acceptar o que es pugui permetre un mateix. I per això intenten prohibir-se aquesta emoció per tal de que no els hi interfereixi dins la seva vida. S’ha mort algú proper: “No ploris, a la Montse no li agradaria”. T’han acomiadat de la feina: “No estiguis trist, ja en trobaràs una altra”. Tens un familiar malalt: “Que no et vegi amb aquesta cara”. Així aconseguim bloquejar el que, per lògica, és més natural sentir.

Aquesta emoció no queda esborrada del nostre cos i acaba essent tot innocu. Sinó que escollim algun altre tipus de reacció a la que ja estem acostumats per deixar escapar tot el que ens reprimim; si som persones que tendim a preocupar-nos pel que passa el nostre voltant, tindrem molta ansietat i ens preocuparem excessivament, si som persones que tendim a despistar-nos, ens despistarem molt més, si som persones que caiem sovint en la comparació amb els demés, ens veurem amenaçats per la gent que ens estima, si som persones que ens costa ser assertius, ens discutirem habitualment i per ximpleries...

Quan evitem la tristesa, aquesta treu la pitjor part de nosaltres mateixos. La depressió, doncs, no es manifesta tant sols plorant, sinó amb un ventall infinit de formes que ens poden confondre fins i tot a nosaltres mateixos.

La solució? No defugim la tristesa. Si ens toca estar tristos, entristim-nos. Si no ens en sortim d’aquesta tristesa? Busquem ajuda Professional.

Una reflexió de:

Daniel Mejias