TDAH



En un estudi publicatal passat mes d’abril es comentava que, en dotze anys, els diagnòstics de TDAH (Trastorn de Dèficit d’Atenció amb/sense Hiperactivitat) a l’estat espanyol s’han multiplicat per trenta. Només a Espanya hi ha més de 250000 menors que prenen psicoestimulants per tractar el TDAH.

Però, què és el TDAH?Està sobrediagnosticat? Realment ha augmentat tant la presència del TDAH o és que abans no es diagnosticava? Com podem identificar-lo i intervenir-hi?Només es poden veure millores amb mediació?

La situació als Estats Units encara és més alarmant. Per sort, en països com França o Suècia l’hàbit de donar medicació per tractar el TDAH és pràcticament nul•la. Ubieto, en el seu llibre Niñoshiperactiv@s explica els efectes de la mediació: “Pot afectar tant al cos -danys a les artèries, risc cardiovascular, dificultat per guanyar pes i retard del creixement- com a la percepció de responsabilitat de la persona davant les dificultats. Quan un nen o adolescent pren aquesta medicació durant temporades llargues, i de vegades sense controls freqüents, tendeix a generar la creença que el què li passa no és responsabilitat seva, sinó de la seva bioquímica cerebral.”

I això és justament un dels problemes: buscar la solució en elements externs i no fer canvis que sí estan a les seves i a les nostres mans.

Què és el TDAH?

Segons el DSM–V es caracteritza per un patró persistent d’inatenció i/o hiperactivitat – impulsivitat que interfereix en el funcionament i desenvolupament de la persona. Això afecta a les activitats acadèmiques/laborals i socials. Destaca que els símptomes no són només una manifestació del comportament oposicionista o del fracàs de la comprensió de les tasques. Pot donar-se amb un perfil predominantment intent, hiperactiu o mixt.

Ampliant-ho veuríem que està directament relacionat amb la poca capacitat per gestionar el temps, planificar i organitzar. Tanmateix acostuma a estar acompanyat de dificultats vinculades amb el llenguatge, memòria i, òbviament, la capacitat de concentrar-se, així com problemes d’autoestima i, sovint, en les relacions socials.

No és recomanable diagnosticar-ho abans dels 6 anys. De fet, quan més casos apareixen, és a partir del cicle superior de primària o a secundària, ja que les exigències escolars i la necessitat d’autonomia per part de l’alumne són més grans.

Les causes poden ser tan la predisposició genètica com factors ambientals, pre- i perinatals i neuroquímics.

Quins són els símptomes d’alerta?

Com hem comentat, no és gaire recomanable diagnosticar de TDAH a nens per sota dels 6 anys. Tot i així, alguns símptomes de nens per sota d’aquesta edat que ens poden fer estar alerta són:

• Variacions temperamentals fortes
• Baix funcionament cognitiu
• Respostes excessives als estímuls ambientals
• Menor intensitat i duració del joc
• Inquietud motriu
• Freqüents caigudes o accidents
• Dificultat per adquirir bons hàbits d’higiene o rutines
• Tendència a la inatenció

En nens més grans ens podem trobar, a part d’aquesta simptomatologia, altres conflictes amb els companys, dificultats per la planificació i la organització, com dificultats acadèmiques específiques.

Com es pot intervenir?

És bàsic fer una intervenció multimodal, és a dir, tasca de reeducació, teràpia per millorar problemes emocionals i/o socials vinculats, intervenció amb la família, coordinació amb l’escola i, en alguns casos, medicació. Fins i tot, en alguns nens i adolescents, modificant certs hàbits alimentaris, d’exercici físic o amb tècniques com el Mindfulness podem millorar el rendiment d’una persona amb TDAH.

La teràpia grupal o els grups de suport també poden ajudar, ja que els permet aprendre de les experiències dels altres, els ajuda a entendre millor el què els hi passa i no es senten tan sols ni diferents a la resta de companys.

Algunes idees pels pares de nens amb TDAH són:

• Assegurar-nos que ens està escoltant quan li parlem.
• Donar ordres curtes i d’una en una.
• Felicitar qualsevol petit progrés, ja que la sensació de fracàs en nens amb TDAH sol ser molt elevada.
• Ésmolt important marcar-se un sol objectiu aaconseguir en activitats quotidianes. Si els definim d’un en un serà més provable que ho aconseguim modificar.
• Fer una supervisió de les tasques acadèmiques (que no vol dir estar tota l’estona al seu costat), evitant sobreprotegir-lo.
• Coordinar-nos amb l’escola i amb el centre de psicopedagogia on s’estigui duent a terme la intervenció.
• Ajudar-li a trobar conductes alternatives per l’excés de moviment (en els casos on predomina la impulsivitat o hiperactivitat) i estratègies per focalitzar l’atenció (en els que predomina el dèficit d’atenció).
• Potenciar l’ordre des de casa, tant en l’espai físic com en els horaris. Els ajudarem a ser més autònoms.
• Ajudant-lo a expressar com es sent.
• Les tres “C”: ser coherents, conseqüents i constants en l’aplicació de premis i de càstigs. Fomentar els seus punts forts.

Des de l’escola es pot ajudar a través de:

• Limitar el temps per fer petites tasques motiva a concentrar-se més, perquè s’ho planteja com a repte.
• Explicar les tasques d’una en una.
• Reforçar molt les conductes positives.
• Buscar una senyal, un gest, que només la tutora i/o altres professors i l’alumne sàpiguen per recordar-li al nen que ha de fer silenci. Així evitarem que els altres l’etiquetin.
• Potenciar les dinàmiques de grup: a nivell d’aula, es podrien fer dinàmiques per potenciar el grup classe com a tal, perquè els nens estiguin més units.
Realment hi ha tants casos TDAH?

Per desgràcia hi ha molts nens (i adults) diagnosticats de TDAH que en realitat no ho són. Experts com el Jorge L. Tizón, entre molts altres, afirmen que hi ha un excés de diagnòstics dels trastorns mentals lleus i els greus no es detecten.Alguns d’aquests autors ho justifiquen com a “negoci” potenciat per algunes empreses farmacèutiques o hospitals; d’altres a problemàtiques relacionals o emocionals que s’intenten amagar darrera d’una etiqueta generalista per no haver fet un diagnòstic acurat.

Per això és tan important fer una bona avaluació amb professionals que puguin aportar objectivitat a tot el procés, sigui diagnosticant o descartant aquestes dificultats atencionals. És millor sortir de dubtes quan abans per evitar entrar en l’espiral de frustració, sensació d’incomprensió i fracàs escolar.
Una reflexió de: Berta Conill Purgimon



Una reflexió de:

Berta Conill