El pes de les expectatives



Des que naixem o, fins i tot abans, els pares generen expectatives sobre els seus fills. Es creen esperances de com seran de grans, il•lusions del camí que emprendran i, de vegades, s’espera que compleixin els somnis que els progenitors no han complert. En el fons, se’ls atribueix un lloc i unes característiques basades, essencialment, en les nostres expectatives.

Quan deixem de ser nens i entrem en l'adolescència, volem buscar el nostre camí. De vegades els plans que han creat per a nosaltres ens van bé. Altres busquem allunyar-nos del camí en que els nostres pares havien dipositat les seves il•lusions. Aquí poden començar els conflictes o potser les frustracions quan un és incapaç de seguir els seus propis somnis, perquè el que busca és no defraudar els seus pares.

Conec unes quantes històries de fills amb les mateixes professions o estudis que els seus progenitors, que et confessen que ells voldrien haver estat una altra cosa però havien de fer cas a la família. Sovint hi ha por de no seguir amb el llegat familiar o amb el que s’espera d’un per no desil•lusionar als pares, per no ser desaprovat per la família. El risc de quedar-se empresonat a les expectatives dels altres, deixant de banda el que un vol, pot dificultar períodes posteriors del cicle vital. El cost psicològic d’arraconar els propis desitjos, deixar de banda els nostres somnis, pot ser alt. No ser l’ovella negra que no segueix els camins que la família ens ha aplanat poden ser interpretats com a actes de rebel•lia a la família, sigui a l'edat que sigui.

Però, reivindicar el que a un li toca per dret, no és una rebel•lió. Sí, dic toca per dret, perquè triar el nostre camí a la vida és una cosa que un mateix ha de decidir. No sempre som conscients d'aquestes lleialtats que ens tenen atrapats, sinó que creiem que les coses són així per naturalesa. Que curiós que en la meva família tots estiguin divorciats, quines coses té la vida: tots els fills grans han seguit amb el negoci familiar, fixa’t tu... sempre he volgut ser advocat, com el meu pare...

Tenir expectatives positives dels nostres fills és una cosa bona, perquè és voler que siguin feliços, que s’esforcin, que treballin amb afany. Però compte, que no es converteixin en una presó de la qual no puguin sortir. Cal aprendre a acceptar-los tal i com són. Això els transmetrà el missatge d’amor incondicional i els permetrà construir un autoconcepte més positiu de si mateixos. Potser pensàvem que serien metges, quan han decidit ser professors de literatura o fusters. O que votin a un partit polític oposat al nostre. Això no ha de fer que ens sentim decebuts, sinó més aviat podem pensar que han assolit la seva autonomia, que són capaços de decidir per si mateixos, el que és un dels objectius que com a pares hauríem de tenir. No hem d’oblidar que cada persona, cada individu, és únic. No hi ha dues persones iguals.

Crec que esperar el millor dels nostres fills és un fet gairebé automàtic, però és clau estar oberts per acceptar moltes altres opcions. Acomodar-se i revisar les idees que teníem sobre quin tipus d’adults anaven a ser, acceptar les seves decisions per més que no siguin les que nosaltres haguéssim près, animar-los a seguir el seu camí; en definitiva, intentar fer el possible perquè es sentin còmodes en la seva pròpia pell, que no visquin amb el sentiment de culpa per no haver aconseguit el que s’esperava d'ells, demostrar amor incondicional davant la persona que ells han decidit ser. Que el que senten, pensen i fan vagi en una mateixa direcció.

Ser un mateix, no és ser deslleial a la família, és simplement: triar el que volem de la vida.


Una reflexió de:

Ana Ines