BENVINGUTS A L’ADOLESCÈNCIA



La gran temuda adolescència... Molts pares d’adolescents o preadolescents (de vegades els límits estan difusos) sabem que quan un dels nostres fills o filles entra en aquest període del cicle vital, la família s’acostuma a posar cap per avall. Igual que els púbers que estan passant aquesta etapa plena de transformacions, la resta de membres també necessita ajustar-se, comprendre, habituar i, sí, assumir el munt de canvis que l’acompanyen.

Per als pares, viure amb adolescents no és que es faci difícil; de vegades es trobendesubicats perquè no saben què dir, què fer. Si no fer cas als seus comentaris, si fer-los-hi la gran xerrada, si abraçar-los... però és perquè els propis adolescents tampoc ho saben. Els adolescents es troben en aquest període en el qual no són ni nens ni adults. Intenten imitar els adults per saber com comportar-se, però no els deixem perquè encara els veiem com si fossin nens. Això els confon encara més. Si els empenyem a actuar com a “grans” es senten perduts perquè no volen deixar la seva “infància” i no saben com fer-ho. I aquí entrem en aquest cercle del “ja ets gran, comporta't com a tal... però, què t'has cregut! Si encara ets un nen?”. Com per no estar perdut...

L’adolescència és, per un costat, un període de dol. Dol per perdre la infantesa i la seguretat amb la que un es mou, sabent-se observat i protegit. Com tota etapa de dol, poden donar-se moments de tristesa, de ràbia, de dolor, de rebel•lia i de dependència, fins a finalment acceptar el que se’n va anar i obrir els braços a allò que ve. D’altra banda, també és un període ple de reptes, d’aventures, d’aprenentatges, d’alegries i de creixement.

Com a mares o pares, hauríem de tenir en compte que:

• Les hormones incideixen en les emocions i generen els canvis d’estat d’ànim tan habituals en els adolescents. Ara es mostren desafiants i impulsius, ara mimosos o tristos.
• A nivell psicològic, és un període de recerca d’identitat, de saber qui són. No és fàcil trobar coherència entre les seves aspiracions, les percepcions que tenen de si mateixos i les expectatives que tenien (ells i els altres) quan eren nens. Necessiten provar, comprovar experimentant què passa si faig el que els meus pares m’han dit que he de fer o si precisament faig el que m’han prohibit. I en aquesta recerca per consolidar la seva identitat, comencen a generar els seus propis valors i creences, a rebutjar aquells que els han transmès i que no s’acoblen a la seva percepció del món, a quedar-se amb aquells amb els quees senten identificats. D’aquí els canvis d'actitud, la rebel•lió contra el que els ve imposat per la família i la societat. Estan fent de científics en l’experimentació de la seva pròpia vida, així que una mica de rebel•lia és sana i “normal”.
• A nivell social, el grup d’iguals adquireix més rellevància. Deixen de buscar l’aprovació dels pares per buscar la dels amics. L'adolescent se sent observat pel món, l’importa el seu aspecte i formar part del grup. Els seus pares, la seva família, els seus referents fins ara, passen a un segon pla i se senten més compresos pels amics.
Aquests canvis són evolutius, positius i necessaris perquè els nostres fills creixin i comencin a introduir-se al món dels adults; una forma natural i sana de començar a prendre les regnes de la seva vida, cosa que com a pares hem de permetre i fomentar. Podem seguir fent de guies, de consellers, però són ells els que han de començar a prendre responsabilitats i decisions mentre nosaltres els acompanyem i donem suport.

Alguns consells per millorar les relacions amb els adolescents són:
• En comptes del “jo tinc més experiència que tu, així que fes el que et dic...”, substituir-ho per frases com “Es la teva decisió, però jo, si estigués en el teu lloc...” poden ajudar a millorar la convivència.
• No reaccionar a les seves provocacions amb crits o amenaces és una manera d’ensenyar-los-hi que hi ha una altra forma de comunicar. No podem exigir uns comportaments que nosaltres no fem.
• Tampoc vulguem ser els seus “col•legues”. Som els seus pares, no els seus amics. Posem-nos en el lloc que ens toca.
• Permetre’ls intimitat, no voler saber en tot moment què els passa pel cap o què fan. Si no els donem el seu espai, intentaran buscar-lo més com rebel•lió, per portar-nos la contrària, que com a moments per trobar-se a si mateixos.
• Recolzem-los en els seus somnis i projectes, deixem que comentin els seus propis errors i oblidem-nos de frases com “Ja t'ho vaig advertir”.

En definitiva: estimem, acompanyem, comprenguem i permetem que els nostres fills construeixin el seu propi projecte de vida. I no oblidem que nosaltres, encara que en una altra època, també vàrem ser adolescents.





Una reflexió de:

Anna Ines