El meu fill no em fa cas

“Ho he provat tot i segueix anat a la seva”. Aquesta és una frase típica amb la que ens trobem sovint en primeres visites al Centre SOM. I és que moltes vegades als nens els hi falten eines per poder expressar correctament el que necessiten i als pares per saber traduir que està passant-li al nen o què no està funcionant.

Cal entendre que el nostre fill ens està manifestant que no està bé, però tant pot ser que no estigui bé amb ell mateix, com que no es trobi a gust en l’entorn escolar i/o social (i ho manifesti a casa) o en el familiar. Aquí ens podem trobar amb diferents situacions: baixa autoestima,problemes per gestionar les emocions, falta de referents i/o límits a casa, desenvolupar un paper que no li pertoca...

Per això, el primer que cal saber és com apropar-nos a ell. És bàsic mantenir-hi un contacte visual, pel que caldrà que ens posem a la seva alçada i assegurar-nos que ens mira. Podem reforçar aquesta atenció buscant un contacte físic, sigui a través d’una carícia o agafant-li la ma. A l’hora de parlar amb ell ho hem de fer amb un to serè, segur, ferm i neutral, procurant ser el màxim de clars possibles, adaptant el que li haguem de dir al seu llenguatge. Com menys indicacions donem, més fàcilment arribarà el missatge.

Arribats en aquest punt, entren en joc molts factors, com:

- L’empatia: fer-li veure que entenem que es sent malament, però que expressar-ho des de la ràbia, a través d’un mal comportament o guardant-se per ell com es sent no l’ajuda ni ajuda a que la família funcioni bé. Ajudem-lo a dir què li passa; per això és clau saber-nos posar en el seu lloc.

- Les emocions: parlant des de les emocions, des de com ens sentim nosaltres, l’ajudarem a fer el mateix amb els seus sentiments. Els fets són discutibles, però com es sent cadascú no.

- El reconeixement: ser conscients de què li estem demanant i saber reconèixer si potser li estem exigint massa o si li estem donant el missatge de tal manera que li pugui arribar. Si no és així, és molt humà poder demanar-li disculpes i reformular el que li volem transmetre.

- La voluntat de compartir: si nosaltres hem viscut d’a prop alguna situació similar, pot ser de gran ajuda explicar-li. Tanmateix, si el problema afecta a tota la família, mostrant-li com ens sentim, compartint experiències, ens ajudarà a connectar amb ell.

- La motivació: fer-li veure que té més eines de les que creo per poder gestionar-ho. Cometre errors o passar-ho malament és una font d’aprenentatge. Plantejar-li la situació com a repte el pot ajudar a mirar endavant.

- Les alternatives al no: fer-li veure altres camins, altres opcions, que obrin la seva visió de la situació.

Tot i així, a vegades estan tan enfadats que no volen entrar a parlar. En cas de tractar-se una qüestió innegociable (que vagi a la banyera, que reculli, etc.) tornarem a repetir la consigna amb el mateix to de veu i podem anticipar les conseqüències de no fer-ho. És molt important que, si s’està portant malament, no reforcem aquesta conducta donant-li encara més atenció, ja que això funcionaria de recompensa perquè es seguís portant malament. A la mínima que faci alguna cosa en la direcció del que li hem demanat, cal elogiar-ho i donar-li més atenció, ja que, d’aquesta manera, entendrà que el comportament adequat és el que li dona la nostra atenció.

Tanmateix, si aquest comportament persisteix, cal consultar a un especialista, ja que pot ser que hi hagi alguna problemàtica més complexa que necessiti una atenció més acorada.


Una reflexió de:

Berta Conill