Intervenció en emergències i catàstrofes

Veient les notícies ens n’adonem quants “drames” humans i sobtats es donen simultàniament a diferents parts del món. A part de l’assistència mèdica, cal intervenir en un àmbit que, tot i ser menys visible, és molt important: els psicòlegs que intervenen en emergències.

Aquests psicòlegs estan coordinats amb altres voluntaris i professionals. Un primer pas per intervenir és classificar el fenomen causa de l’emergència. Existeixen dues classificacions:
- Una primera classificació distingeix la causa: Si es tracta d’un fenomen natural la gent reaccionarà amb impotència i desesperació. Si en canvi es tracta d’un efecte de l’home, la gent reaccionarà amb ràbia, ira i buscarà culpables i venjança.
- La segona classificació és més quantitativa. Es parla d’EMERGÈNCIA si es pot resoldre amb els medis locals (un accident de cotxe), de DESASTRE si afecta infrastructures i té un cost econòmic i provoca alarma social (ex: grans incendis, inundacions...) i de CATÀSTROE si es un desastre massiu que afecta a multituds (bombardejos, tsunamis...)

Les conseqüències psicològiques de viure una d’aquestes tragèdies pot ser:

DURANT la tragèdia:
- Sentiment d’intens malestar, et sents indefens.
- Por a perdre la vida o la dels sers estimats.
- Incapacitat per prendre decisions amb lògica, predominen les emocions..
- Sentiments de solidaritat i empatia.

DESPRÉS de la tragèdia:
- Estrès post traumàtic i altres problemes greus d’ansietat i fòbies.
- Alteracions del son i de la gana.
- Donar-ne la culpa a altres.

Curiosament just després d’una catàstrofe es quan més accidents hi ha, doncs la gent està molt desesperada per trobar els seus familiars pròxims i es va amb molt poca cura pel carrer. La intervenció s’inicia just després d’una petita avaluació i es perllonga fins dos o tres dies després. El seu objectiu es ajudar a acceptar els fets i minimitzar els danys psicològics per tal d’evitar possibles problemes a llarg termini. Així doncs les víctimes han de ser considerades persones normals, no malalts, doncs tenen eines per recuperar-se.

És molt important que expliquin com ho han viscut. Generalment tenen la necessitat d’explicar-ho i repetir-ho moltes vegades. Això és molt bo i cal que escoltar-los amb interès empaita i paciència. Els que estan en estat de shock se’ls ha de calmar fins que puguin evocar també les seves expressions sense forçar-los massa, però.

Cal intervenir, també amb eines com la relaxació, teràpia de grup, l’acompanyament al dol, i altres tècniques més complexes que reduiran l’ansietat i ajudaran a l’acceptació, la calma i a un millor accés posterior a la normalitat.

A vegades, si hi ha recursos, es penja del coll de les víctimes una targeta amb l’avaluació i el tractament que has rebut per si acudeix algun altre professional en aquell moment.

És molt important que les persones que es dediquen a aquesta tasca obeeixin al seu cap en qualsevol moment per dos motius bàsics. La situació canvia constantment i cal estar alerta de rèpliques de terratrèmols, un altre bombardeig o qualsevol altre variació en la situació que es viu. I en segon lloc, per la senzilla raó de que dur a terme una tasca tan necessària és molt dur i pot causar problemes a llarg termini als pròpia terapeutes, per tant, si un cap et demana que vagis a descansar o que t’uneixis a un grup de teràpia o de relaxació i que ho facis immediatament.



Una reflexió de:

Daniel Mejias