Les altes capacitats – més enllà d’un coeficient intel•lectual



Cada cop més ens arriben a consulta pares explicant-nos que els seus fills s’avorreixen a classe, adolescents amb fracàs escolar o nens molt sensibles que es qüestionen tot el que els hi envolta. El món de les altes capacitats, però, encara és un gran desconegut a l’entorn social i educatiu i, per desgràcia, sovint no s’atenen les necessitats d’aquestes persones tal i com caldria.

Tot i que l’OMS estableix que una persona superdotada és algú amb un coeficient intel•lectual igual o superior a 130, les altes capacitats van molt més enllà d’un simple número.

És important explicar que hi ha diferents tipus d’intel•ligència i com aquest concepte ha anat evolucionant al llarg del temps. Al segle XIX autors com J. MckeenCattell, Binet o Galtones varen començar a interessar per les diferències individuals i les habilitats mentals de les persones. Més endavant Piaget definia l’intel•ligència només des de la part cognitiva, explicat que aquesta es construïa progressivament seguint unes lleis, passat per diferents etapes, fins a arribar a l’etapa adulta. Ja al segle XX Gardner concreta les múltiples intel•ligències, que classifica en: intel•ligència lingüística, intel•ligèncialògico-matemàtica, intel•ligènciaespaial o visual, intel•ligència musical, intel•ligència corporal – cinestèsica, intel•ligènciaintrapersonal, intel•ligència interpersonal i intel•ligència naturalista. Actualment a aquestes se n’hi ha afegit d’altres com la intel•ligència emocional, intel•ligència existencial, intel•ligència creativa i intel•ligènciacol•laborativa.

Queda clar, doncs, que les altes capacitats suposen moltes altres aptituds i matisos. I no totes les altes capacitats es poden posar en un mateix sac, ja que pot ser que algú tingui un talent molt marcat (talent simple), alguns d’aquests més desenvolupats del que correspon a la mitjana (talent múltiple), que tingui la majoria d’aquests talents (superdotació) o que simplement desenvolupi abans algunes de les tasques que altres nens (precocitat), tot i que en aquest últim cas pot ser que s’acabi anivellant amb el temps, encara que no és el que sol passar.

Quines són les senyals?

Si sospitem que nosaltres o els nostres fills tenim altres capacitats, segurament és perquè identifiquem algun dels següents trets:
- Bebès amb algun tret que sobresurti del que li correspon per edat, sigui per una parla més clar, per girar-se abans dels 6 mesos o imitar el fet d’aplaudir abans dels 7 mesos.
- Nens intensos a nivell emocional.
- Quan ja tenen la parla ben adquirida, qüestionen el que els hi diuen els adults.
- Tenen interès per temes existencials o socials.
- Facilitat per memoritzar coses que els hi interessen.
- Acostumen a ser creatius, sigui en el dibuix, la música o a l’hora d’inventar històries.
- Quan alguna cosa els hi interessa, sembla que desconnectin del seu entorn (això a vegades genera diagnòstics erronis sobre falsos TDA).

Què cal fer en cas de sospites?

És BÀSIC fer una bona avaluació; això vol dir que no n’hi ha prou amb que un professional explori les seves capacitats intel•lectuals a través d’un test d’intel•ligència, sinó que cal avaluar altres aspectes com la història de vida, la creativitat, els trets de personalitat, etc. En el cas que sigui un nen, un cop s’hagi fet, caldrà que el professional pugui donar pautes clares tant per casa com per l’escola per ajudar a gestionar-ho de la millor manera possible.
I després què?

Cal informar-se bé sobre quines són les necessitats de la persona. En funció d’això, en cas de tractar-se d’un nen, des de l’escola és necessari:
- Plantejar-li l’aprenentatge com a repte.
- Adaptar els programes en les assignatures on ell tingui especial facilitat per tal de que pugui treballar amb un ritme més ràpid o tingui opcions alternatives.
- Facilitar-li l’accés a recursos addicionals d’informació en art i ciència.
- Quan sigui possible, posar-lo en contacte amb persones especialitzades en la matèria.
- Proporcionar-li estímuls per ser més creatiu i assumir riscos.
- Motivar-lo perquè investigui pel seu compte en els continguts que s’estiguin treballant.
- No donar-li més contingut del mateix, sinócanviar la manera de treballar-lo.

Des de casa, podem fer algunes coses, com:
- Estimular l’aprenentatge en l’entorn familiar.
- Fomentar uns hàbits de treball.
- Elogiar de manera entusiasta, però sent moderats i realistes.
- Cal reforçar-los de manera intermitent, no continuada.
- Potenciar les recompenses intrínseques.
- Intentar que no depenguin de l’atenció de l’adult de manera constant.
- No proposar-li metes impossibles.
- Donar-li suport a nivell emocional.
- Aprendre a gestionar rivalitats i enveges que puguin sorgir amb germans o familiars propers.
- Mostrar-li que l’acceptem i estimem, encara que ell/a es senti diferent.
- Informar-nos i demanar ajuda a professionals que ens puguin orientar.
Tenir altes capacitats pot tenir influència en tots els àmbits de la vida, pel que cal detectar-ho quan abans per poder, així estalviar-nos molt patiment.


Les altes capacitats

Una reflexió de:

Berta Conill